lunes, 26 de diciembre de 2011

Sempre estaràs tu.

Setembre, prop de l’arribada de l’acabament de l’estiu. En un petit poble, situat a la vora del riu, tampoc molt gran, és celebren les festes patronals. Per a mi, aquest poble és com la meva segona casa, la gent del poble, com la meva segona família. Des de menuda jo he passat els estius amb els meus avis vivint en una alqueria, menuda, però per a mi molt gran. Tots els estius eren fantàstics, cada any, millors. Recorde molts moments, jugant amb les meves cosines, banyant-me en la sèquia amb la meva germaneta, si em pose a recordar-ne, mai acabaria. Un any, tot va canviar. L’hivern del 2010 la alqueria va caure, ja no es podia viure allí, per sort vam encontrar un altre lloc on construir una nova. Tots vam posar de la nostra part per a que la nova casa on anàvem a viure estiguí acabada per a setembre, mes en el que anaven a celebrar-se les festes del barri. Eixe estiu jo creia que no m’anava a agradar gens, creia que mai més anava a viure tants bons moments com abans, però m’equivocava. La setmana de festes va ser magnifica, increïble, divertida, però sobre tot especial. Va arribar l’últim dia, ningú volia que s’acabés tot allò. Mentre feien l’últim bou, jo estava en la alqueria on vivíem aleshores, situada just dins de la vila, de sobte vaig veure entrar per la porta a la meva cosina amb el seu nuvi, Javi, i un altre xic o tal volta xiquet, no ho sé, per a mi era un desconegut. Només vaig poder li vaig preguntar a Javi que qui era el que els acompanyava, em diguí que me’l anava a presentar, que era el seu cosí, Vicente. Jo morta de vergonya, no vaig voler. Eixa mateixa nit, vam sopar tots junts, no sé si va ser casualitat, però Vicente, es va asseure davant meva. Al acabar de sopar vam eixir les meves cosines, el nuvi de la major, Vicente i jo fora a parlar una estona. Quasi al acabar la nit, ens vam presentar, Vicente, Marina. Des de aquell dia vam començar a coincidir en més llocs, parlàvem per “Tuenti”, quedàvem amb els nostres cosins per a anar a veure alguna pel•lícula al cine, per a anar a sopar a algun lloc, etc. Novembre, per a ser més concret, 21 de novembre. Eixe dia la meva vida va canviar. Eixe dia una nova persona va començar a formar part de ma vida. Eixe dia ell, Vicente, em va demostrar, els seus sentiments. Jo mai vaig poder imaginar que anava a ser tant per a mi. M’equivocava. Des de aquell dia, ell ha estat al meu costat sempre que ho he necessitat, sempre m’ha ajudat en tot. Avui m’he posat a pensar en ell, en tot lo que hem viscut des de que estem junts, en totes les coses que abans de ser nuvis ens van començar a unir. I m’han vingut tots aquests records a la ment. Aquests olors, perfums, gestos, sensacions de cada moment, cada llàgrima, cada somriure, cada “Te vull”. M’he enrrecordat de la primera vegada que em va dir que va a passar la resta de la seva vida amb mi. Tots eixos detalls que dia a dia em fan feliç. I saps que? Avui després d’un any i un més continue posant-me nerviosa al veure’l. Al llarg del temps he arribat a una conclusió: més enllà de tot, ell és l’únic que em fa feliç. Perquè sé que amb ell puc ser jo mateixa, i no he d’anar amagant res. I l’estime així com és, amb els seus defectes i les seves virtuts i cadascun dels seus somriures. I es que ell m’estima així, senzilla com sóc, histèrica, pesada, moltes vegades picada, però al mateix temps, tendra i dolça. I com li vaig dir una vegada: “Açò, el que veus, és el que sóc”. 

1 comentario: